Tinc la desgracia de ser valencià. Com a tal, em sent com crec que es sentirien els espanyols de la generació del 98: absolutament decebuts i derrotistes per la marxa del seu país. O, com el poeta Salvador Espriu, que no podia evitar d'amar la seua pobra, bruta, trista i dissortada pàtria.
En un anterior article he deixat clar que estic en contra dels nacionalismes extrems. Els meus nacionalismes (perquè en tinc més d’un) son diversos i de poca ebullició. Però allò no impedeix que tinga els millors desitjos per la meua terra. I que, malauradament, estos mai no se hajan complit.
Hem destruït per sempre el nostre paisatge, el nostre territori, llegat de generacions rere generacions dels nostres avantpassats. Hem perdut la riquesa relativa respecte d'altres Autonomies d'Espanya, puix la renda per càpita ha minvat, respecte de la mitjana espanyola, des de fa més de trenta anys, amb governs de tots els colors (ergo la culpa no serà de Zapatero). Possiblement la nostra haja sigut l'única comunitat autònoma en presentar uns números tan dolents..
Des que era jove he somiat amb una renaixença del poble valencià. Escarbant per la historia de la meua família, sobre tot la procedent del primer cognom perquè no tota es valenciana, més les meues lectures de Blasco Ibáñez (que per mi no era un "blavero", com alguns ho assenyalen), de Fuster (que, volent fer el bé, li donà raons als enemics del poble valencià, enemics que habiten dins d'ell, entre nosaltres), els assajos que rebia mon pare de la seua subscripció a “Del Sénia al Segura”, la col·lecció de llibres “Geografia y Historia del Reyno de Valencia”, de Carreras Candi, entre d’altres, despertaren la meua consciencia valencianista. Açí em dirien catalanista, i d’alguna manera tenia i encara tinc la idea que la llengua valenciana tan sols es salvarà si anem en el mateix carro dels catalans, que son els que se l'estimen de veritat.
Ara sé que la dita Renaixença no es produirà almenys durant els propers 20 o 30 anys. Tot al contrari, el meu pronòstic es que es produirà un intens declivi econòmic, social i polític: Hem venut els mitjans de comunicació a gent de fora, només ens queda Canal 9, i en quines mans! En estos temps de l'eclosió immobiliària em descuidat la nostra indústria tradicional, que pràcticament ha desaparegut, per la competència dels països emergents, sense fer l’esforç que calia per adaptar-la a la nova situació. Hem malbaratat per sempre dos institucions més que centenàries, com les Caixes d’Estalvis; mai més no tindrem poder financer, amb lo que això significarà.
I a més a més, estos incompetents que ens governen ens han posat al llom la llosa d'un endeutament que no ens el llevarem de damunt per dècades. I continuaran governant-nos, puix exerceixen un control amb mà de ferro en els mitjans de comunicació: no tan sols en els seus, dona pena llegir el Levante, llevat dels articles de Emili Piera (he de parlar de ell en un altre article), i potser també els de Gregorio Martín.
La classe dominant valenciana, no és que es senta espanyola, és que és "madrilenyista", (si de cas llevat del futbol). Al que diuen des de Madrid, cabotada. I no s'adonen que els interessos de la classe dominant madrilenya molt sovint no son coincidents amb els nostres. Això no els entra al cap als nostres patriarques de la política (tots ells sucursals del partit de Madrid, es a dir, "cabotaders") ni de l'empresa. Podria donar molts exemples d’això que vinc de dir, però no vull fer més llarg este escrit. Ací deixem Bancaixa en mans dels madrilenys (a més gloria d'ells) sense la més mínima queixa. ¿La hauríem deixat en mans de La Caixa? Els catalans ¿de veritat penseu que son una gent que estan tot el dia pensant com ens fotran? Ells també tenen els seus interessos, no sempre coincidents amb els nostres, i en tal cas els passen (si poden, i poden més perquè estan molt més units que nosaltres) per damunt dels nostres, ¿es això condemnable, que defenguen el que es seu?
Posaré un exemple: Si la línia d'AVE que hauria d'haver sigut la primera d'Espanya era la Madrid-València (sense passar per Conca, sinó per Motilla), qui té la culpa de que abans hajan estat Madrid-Sevilla, Madrid-Saragossa-Barcelona, Madrid-Toledo, Madrid-Valladolid i Madrid-Albacete? Per cert, quin es el comú denominador de totes estes línies? Que en totes elles en un extrem es troba..... Madrid! I quina hauria de haver sigut la segona línia, per rendibilitat? Bingo!: València-Barcelona, que hauria lligat també Madrid amb Barcelona. I la tercera, Barcelona-Montpellier. La quarta aniria del País Basc a Bordeus. I prou. Això seria el plantejament purament racional. Que no haja sigut així, es un problema de la societat valenciana, no li tirem els trastos a d'altres, ni catalans ni madrilenys, ni andalusos, que tots van a la seua, com cal. Eixe egoisme no està renyit amb la solidaritat, amb la recerca d'acords, amb les cessions per be del conjunt. En suma, amb "sentir-se espanyols". Perquè jo vos pregunte, algú de vosaltres voldria ser espanyol amb la condició de ser el mes pobre de tots els espanyols? O siga, que el sacrifici per la "pàtria" tindria els seus límits. Però la gran majoria dels valencians no es preocupen si es tracta del repartiment territorial dels "xollos". I es una cosa que té molta més importància del que s'imaginen.
El problema de les dues llengües que es parlen a València vull deixar-lo per un altre article. Ho mereix.
Encara que reaccionarem des d'ara, la situació es troba molt difícil de redreçar ja, tant des del punt de vista polític (potser siga este el terreny on més es podria avançar, amb Compromís o EU), com des de l'econòmic. La destroça ha sigut molt escandalosa.
No ens queden excuses per evitar de passar a l'acció. Despertem!
En un anterior article he deixat clar que estic en contra dels nacionalismes extrems. Els meus nacionalismes (perquè en tinc més d’un) son diversos i de poca ebullició. Però allò no impedeix que tinga els millors desitjos per la meua terra. I que, malauradament, estos mai no se hajan complit.
Hem destruït per sempre el nostre paisatge, el nostre territori, llegat de generacions rere generacions dels nostres avantpassats. Hem perdut la riquesa relativa respecte d'altres Autonomies d'Espanya, puix la renda per càpita ha minvat, respecte de la mitjana espanyola, des de fa més de trenta anys, amb governs de tots els colors (ergo la culpa no serà de Zapatero). Possiblement la nostra haja sigut l'única comunitat autònoma en presentar uns números tan dolents..
Des que era jove he somiat amb una renaixença del poble valencià. Escarbant per la historia de la meua família, sobre tot la procedent del primer cognom perquè no tota es valenciana, més les meues lectures de Blasco Ibáñez (que per mi no era un "blavero", com alguns ho assenyalen), de Fuster (que, volent fer el bé, li donà raons als enemics del poble valencià, enemics que habiten dins d'ell, entre nosaltres), els assajos que rebia mon pare de la seua subscripció a “Del Sénia al Segura”, la col·lecció de llibres “Geografia y Historia del Reyno de Valencia”, de Carreras Candi, entre d’altres, despertaren la meua consciencia valencianista. Açí em dirien catalanista, i d’alguna manera tenia i encara tinc la idea que la llengua valenciana tan sols es salvarà si anem en el mateix carro dels catalans, que son els que se l'estimen de veritat.
Ara sé que la dita Renaixença no es produirà almenys durant els propers 20 o 30 anys. Tot al contrari, el meu pronòstic es que es produirà un intens declivi econòmic, social i polític: Hem venut els mitjans de comunicació a gent de fora, només ens queda Canal 9, i en quines mans! En estos temps de l'eclosió immobiliària em descuidat la nostra indústria tradicional, que pràcticament ha desaparegut, per la competència dels països emergents, sense fer l’esforç que calia per adaptar-la a la nova situació. Hem malbaratat per sempre dos institucions més que centenàries, com les Caixes d’Estalvis; mai més no tindrem poder financer, amb lo que això significarà.
I a més a més, estos incompetents que ens governen ens han posat al llom la llosa d'un endeutament que no ens el llevarem de damunt per dècades. I continuaran governant-nos, puix exerceixen un control amb mà de ferro en els mitjans de comunicació: no tan sols en els seus, dona pena llegir el Levante, llevat dels articles de Emili Piera (he de parlar de ell en un altre article), i potser també els de Gregorio Martín.
La classe dominant valenciana, no és que es senta espanyola, és que és "madrilenyista", (si de cas llevat del futbol). Al que diuen des de Madrid, cabotada. I no s'adonen que els interessos de la classe dominant madrilenya molt sovint no son coincidents amb els nostres. Això no els entra al cap als nostres patriarques de la política (tots ells sucursals del partit de Madrid, es a dir, "cabotaders") ni de l'empresa. Podria donar molts exemples d’això que vinc de dir, però no vull fer més llarg este escrit. Ací deixem Bancaixa en mans dels madrilenys (a més gloria d'ells) sense la més mínima queixa. ¿La hauríem deixat en mans de La Caixa? Els catalans ¿de veritat penseu que son una gent que estan tot el dia pensant com ens fotran? Ells també tenen els seus interessos, no sempre coincidents amb els nostres, i en tal cas els passen (si poden, i poden més perquè estan molt més units que nosaltres) per damunt dels nostres, ¿es això condemnable, que defenguen el que es seu?
Posaré un exemple: Si la línia d'AVE que hauria d'haver sigut la primera d'Espanya era la Madrid-València (sense passar per Conca, sinó per Motilla), qui té la culpa de que abans hajan estat Madrid-Sevilla, Madrid-Saragossa-Barcelona, Madrid-Toledo, Madrid-Valladolid i Madrid-Albacete? Per cert, quin es el comú denominador de totes estes línies? Que en totes elles en un extrem es troba..... Madrid! I quina hauria de haver sigut la segona línia, per rendibilitat? Bingo!: València-Barcelona, que hauria lligat també Madrid amb Barcelona. I la tercera, Barcelona-Montpellier. La quarta aniria del País Basc a Bordeus. I prou. Això seria el plantejament purament racional. Que no haja sigut així, es un problema de la societat valenciana, no li tirem els trastos a d'altres, ni catalans ni madrilenys, ni andalusos, que tots van a la seua, com cal. Eixe egoisme no està renyit amb la solidaritat, amb la recerca d'acords, amb les cessions per be del conjunt. En suma, amb "sentir-se espanyols". Perquè jo vos pregunte, algú de vosaltres voldria ser espanyol amb la condició de ser el mes pobre de tots els espanyols? O siga, que el sacrifici per la "pàtria" tindria els seus límits. Però la gran majoria dels valencians no es preocupen si es tracta del repartiment territorial dels "xollos". I es una cosa que té molta més importància del que s'imaginen.
El problema de les dues llengües que es parlen a València vull deixar-lo per un altre article. Ho mereix.
Encara que reaccionarem des d'ara, la situació es troba molt difícil de redreçar ja, tant des del punt de vista polític (potser siga este el terreny on més es podria avançar, amb Compromís o EU), com des de l'econòmic. La destroça ha sigut molt escandalosa.
No ens queden excuses per evitar de passar a l'acció. Despertem!
